Entrevista a Josep Maria Flores


Com sorgeix la proposta?

Va ser un encàrrec d’Angle Editorial. Em van telefonar el dilluns 11 de gener, l’endemà del ple d’investidura i un dia abans de la presa de possessió de Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat. Buscaven un periodista que conegués bé Puigdemont i un amic comú els va suggerir el meu nom. Una mica em va passar com a en Carles Puigdemont quan Artur Mas li va proposar per sorpresa ser el seu successor. De fet, si Mas no hagués proposat Puigdemont i Puigdemont no hagués acceptat el repte de ser president, jo no hauria escrit aquest llibre...

De pedra picada parla de....

És un retrat de la persona que avui ocupa la presidència de la Generalitat. Una aproximació a la seva dimensió humana i política. No pretén ser en cap cas una biografia, i menys autoritzada, perquè tenim un president molt jove i amb una biografia política molt curta: només fa nou anys que ocupa un càrrec públic. He intentat a través de la meva experiència personal conviscuda amb ell i el testimoni d’altres persones del seu entorn, algunes molt íntimes i d’altres no tant, construir un retrat que permeti descobrir com és en Carles Puigdemont persona, periodista, polític i ara president. He recollit anècdotes divertides, fets inèdits de la seva vida, testimonis de la gent que el coneix de prop, i intervencions o articles escrits per ell mateix per aproximar el lector a la figura d’un president que transmet senzillesa, proximitat, fermesa i convicció, perquè és així, tal com el veiem.

Un retrat personal del president que només podria escriure algú que el coneix. Quina és la teva relació amb Puigdemont?

Amb en Carles Puigdemont ens vam conèixer a la redacció d’El Punt a Girona a final dels anys vuitanta. Jo treballava a la delegació territorial de Blanes i coincidia amb ell alguns caps de setmana que tenia guàrdia a Girona. Però l’amistat la vam començar a forjar l’any 1993, quan el diari el va enviar a ell a Blanes per dirigir l’equip de periodistes que aleshores estàvem fent informació a la comarca de la Selva. Periodistes com en Saül Gordillo, avui director de Catalunya, en Jaume Ginestà, la Laura Juanola o la Dolors Gordils. Vam treballar junts gairebé un any i després ell va plegar del diari. Vam mantenir la relació d’amistat des de la distància, però el 2004 ens vam retrobar de nou a la redacció d’El Punt, en aquesta ocasió a Barcelona. Jo em vaig incorporar al diari de redactor en cap de Societat i ell va venir a engegar el projecte del Catalonia Today, aleshores un setmanari gratuït escrit en llengua anglesa per explicar als anglòfons residents al nostre país i als estrangers que ens visiten la realitat de Catalunya amb ulls d’aquí. Amb en Carles Puigdemont i la seva dona, la Marcela Topor, també periodista del Catalonia Today, i en Saül Gordillo i en Manuel Cuyàs anàvem molts dies a dinar junts a Can Rajoy, un restaurant que vam batejar amb aquest nom per l’enorme semblança d’un dels cambrers amb el líder del PP. Qui li havia de dir a en Carles que deu anys després s’hauria de veure cara a cara amb el Rajoy de veritat a la Moncloa, encara que només hagi estat per certificar que el diàleg amb l’Estat és una via esgotada i que nosaltres tenim pressa i no ens podem torbar.

Des de l’encàrrec fins a la publicació del llibre ha passat molt poc temps. Com han estat els darrers mesos? Què ha estat el més fàcil? I el més difícil?

El llibre el vaig escriure encara no en dos mesos i va arribar a les llibreries el 23 de març. El més difícil va ser decidir quina estructura havia de tenir, però una nit d’insomni em va venir al cap la idea d’estructurar els capítols a partir d’articles, piulades a twitter o fragments de discursos del president. N’hi ha tants de publicats que vaig trobar de seguida totes les cites textuals que em permetien explicar a partir d’ell mateix diferents aspectes de la seva vida i la seva manera de ser i de fer. Per exemple, en un dels articles del seu bloc feia una interessant metàfora entre la cuina i el procés català i partir d’aquest cita jo explico quins són els gustos gastronòmics del nostre president, que és més de cullera que de forquilla, que prefereix el vi al cava i que és un excel·lent cuiner, sobretot quan fa rossejat de fideus. O utilitzo un article en què parla de l’accidentalitat a la carretera per explicar el greu accident que va tenir quan era jove i que va estar a punt de costar-li la vida. Com deia abans, m’he ajudat d’una dotzena de personatges més que han contribuït a fer aquest retrat més polièdric, més coral i íntim alhora. I he procurat escriure’l amb un llenguatge directe i planer, amb certes dosis d’ironia i amb l’únic objectiu de descobrir al lector un periodista amb talent, visionari, coherent i independentista de pedra picada avui convertit en el president que ens durà a la independència.

Deuen haver estat moltes les trobades amb Puigdemont...

Doncs la veritat és que de trobades físiques, poques, per fer el llibre. Hem estat molt en contacte telefònic i via whatsapp. Quan vaig tenir el llibre pràcticament enllestit sí que ens vam veure un dia al vespre al Palau de la Generalitat per comentar-lo i revisar algunes dates que jo tenia confoses. Mireu com és en Puigdemont que, lluny de demanar-me que retallés alguna cosa que li podia resultar incòmoda, em va ampliar alguns aspectes de la seva vida que jo recollia molt de passada i que finalment vaig poder enriquir gràcies a les seves aportacions.

Alguna anècdota destacable?

Doncs mira, quan ja havia lliurat el llibre a l’editorial vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar en Lluís Llach. Feia dies que anava al seu darrere per saber com i quan s’havien conegut amb en Puigdemont i quina relació mantenien i em van donar cita quan el llibre estava a punt d’entrar a impremta. Vaig poder incorporar el capítol d’en Llach a última hora, però n’estic molt satisfet perquè les coses que hi diu retraten molt i molt bé com és en Carles Puigdemont des del punt de vista polític.

Què vas sentir en tenir per primera vegada a les teves mans el llibre De pedra picada?

Doncs mira, era un dijous plujós i anàvem a passar el cap de setmana a Mallorca. Em van telefonar de l’editorial per dir-me que ja podia anar a recollir els primers exemplars i que havien quedat molt bé. Vam sortir una mica abans de casa per poder passar per Barcelona per recollir el llibre abans d’anar cap a l’aeroport. Quan el vaig tenir a les mans vaig sentir molta satisfacció i un cert sentiment d’alliberament per haver fet la feina amb tant poc temps…

Una prèvia de Sant Jordi més intensa que mai… Com has viscut aquesta diada? Quina valoració en fas?

Jo vaig començar el Sant Jordi l’11 d’abril, amb la presentació del llibre a Barcelona, on vaig tenir la sort i l’honor que m’acompanyés el president Puigdemont. I no he parat. L’he presentat a Arenys de Mar, a Canet, a la Bisbal del Penedès, a Vilafranca i encara em queden Vilanova, el Vendrell, Reus, Montblanc, Tarragona, Lleida, i els que vinguin… He signat molts llibres, fins i tot a casa de veïns de Vilobí que m’han vingut a veure personalment o me l’han fet arribar perquè els el dediqués. Encara no disposem de dades objectives de venda, però tots els inputs indiquen que el llibre ha estat un èxit perquè a moltes d’aquestes ciutats que he anomenat es van esgotar abans de la diada de Sant Jordi. Jo no vull que ningú es quedi sense el meu llibre, de manera que si les vendes han anat tan bé com sembla, és possible que l’editorial en faci una reedició, cosa que em faria molt feliç.

Què és el millor que t’emportes d’aquesta experiència?

Me n’emporto la gratitud i generositat de molta gent, començant pel president Puigdemont, els testimonis que m’han ajudat a dibuixar aquest retrat, i la meva pròpia família, que en tot moment ha estat al meu costat.

De pedra picada és el teu primer llibre, però serà l’únic?

Sí, és el meu primer llibre i tenint en compte que m’ho he passat tan bé, m’agradaria que no fos l’únic. Amb això no vull dir que ara al carrer Figueretes de Vilobí hi visqui un escriptor. Jo sóc periodista i reivindico aquesta professió. I com a periodista sempre tens coses per explicar i segur que en algun moment, més aviat que tard, alguna d’aquestes coses es pot convertir en llibre. Espero que els de l’editorial també estiguin contents amb la feina feta i que en un futur tornin a confiar en mi…


Entradas Recientes

Ver todo

Sorteig d'instagram de l'AA.VV. de Les Guixeres

Com sabeu, cada tardor des de l’Associació de les Guixeres organitzen una bicicletada popular. Aquest any, donada la situació que estem vivint, no es podrà celebrar amb normalitat per una qüestió de s

Plaça de la Vila s/n           Vilobí del Penedès             Codi postal:  08735            93 897 89 80           vilobi@diba.cat    Avís legal