top of page

Fèlix Díaz-Prieto: “Només entenc la vida com una casualitat i no la penso deixar perdre”


19 anys. 19 anys inquiet. Així és el Fèlix. Potser no calen presentacions perquè ja el coneixem, però potser sí, perquè l’hem conegut de moltes maneres i en contextos ben diferents, i avui el presentem com el que és en essència, com el que és més enllà del que faci, és a dir, com el que és sempre.

Aquell nen curiós ha deixat de ser nen, però continua sent curiós. Aquell adolescent madur, que assistia als plens als quals no assitia gairebé cap adult, ha deixat de ser adolescent per tornar a ser un nen. Aquest jove convertit en nen ha escollit experimentar tot allò que pugui, com més, millor i com millor, més. Així és avui el Fèlix, amb la mirada curiosa de la seva infància, la mirada madura de la seva adolescència i la mirada fixa rere qualsevol repte d’un jove de 19 anys.

Estudiant de biologia no per casualitat, o sí, perquè amb aquesta carrera ha entès que som una gran casualitat de l’univers i que, com a tal, l’hem d’aprofitar. Casualitat o no, no em sembla casualitat que afirmi que “només entenc la vida com una casualitat i no la penso deixar perdre”. Inquiet, implicat i valent, ha passat pel teatre, la política i l’esport en moltes disciplines diferents, fins i tot la dansa. I tot ho ha començat aquí casa. “Vilobí ha estat la meva vida i me l’estimo i l’he estimat (…), m’ha fet créixer, però jo avui necessito volar cap a nous entorns i crec que cal que sigui així”, m’explica el Fèlix. Així doncs, m’atreviria a dir que el projecte Vilobí ha estat l’empenta i el camp base per projectar-se al món.

El seu últim repte, com alguns de vosaltres bé sabreu, ha estat l’ascenció al Manaslú (Himàlaia, 8.163 m.), la vuitena muntanya més alta del món. Així, amb 19 anys. Així, sense oxigen artificial. Així, convertint-se en la persona més jove del món que ha aconseguit aquesta fita. Podria explicar-vos tots els detalls que narra en Fèlix, un mes i mig d’expedició i acompanyat d’un dels alpinistes amb més experiència del Penedès com és en Lluís Ràfols, o aprofundir en el fet que ho van aconseguir sense xerpes ni oxigen artificial. Però no, em prenc la llibertat de no fer-ho, perquè de la mateixa manera que em passa a mi, la majoria no entenem d’alpinisme i ens “costa” apreciar la dificultat de fer-ho amb o sense oxigen artificial (tot ens sembla difícil), i en canvi sí que podem apreciar la valentia i la constància del Fèlix per aconseguir els seus reptes, així com la capacitat de somiar i d’apropar-se als seus somnis, i moltes vegades fer-los realitat. I em quedo amb això, i vull que ens quedem amb això: amb l’essència somiadora del Fèlix i la seva filosofia de viure com molts prediquem que volem, però com molts no sempre apliquem: fent coses que ens omplin i ens aportin satisfacció.

Abans d’acabar, no per desmerèixer el Fèlix, però sí per donar valor a les persones que l’han educat en la possibilitat i no en la por, vull expressar la meva convicció, i segurament la de molts veïns, que la mirada del Fèlix és menys mirada sense la mirada propera, al mateix temps que distant i valenta, de la Marga i l’Agustí, que malgrat viure amb certa preocupació “l’excés” d’inquietuds d’en Fèlix, sempre s’han ocupat de donar-li suport per convertir els seus somnis en reptes que es poden aconseguir, i els seus reptes, en somnis que es poden complir.

Moltes gràcies, Fèlix, per sorprendre’ns en tot allò que penses, fas i vius. Estem segurs que ens n’explicaràs moltes més. I que així sigui.

(Per Alba Esteve)


bottom of page