Durant l’any 2019, 51 dones han estat assassinades en tot l’Estat espanyol per la seva parella o exparella, 8 a Catalunya, i aquest any és especialment significatiu perquè s’han superat les 1.000 dones assassinades des de l’any 2003, any en què es va començar el recompte oficial: són 1.026 les dones assassinades.
Cal recalcar que dins d’aquestes dades dels registres oficials de víctimes de violència de gènere, queden fora les dones assassinades que no tenien cap relació sentimental amb el seu agressor, com és el cas de Laura Luelmo, assassinada per un veí que la intimidava, o Diana Quer, assassinada per un home que no coneixia de res.
Altres víctimes que queden al marge de la violència de gènere són les dones que han patit agressió sexual, i a més els darrers temps s’han fet públiques diverses violències sexuals grupals que han patit noies molt joves en llocs públics, com és el cas més conegut de “la Manada”.
També s’exclou de víctimes de violència de gènere les dones que han patit violència vicària, és a dir, violència que s’exerceix sobre una tercera persona per ferir una dona, com és el cas de Ruth Ortiz, mare de dos nens menors assassinats pel seu pare, Jose Bretón.
Des de l’any 2017 existeix un Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere, aprovat pel Congrés dels Diputats per erradicar la violència masclista i ampliar el concepte de violència de gènere a totes les formes de violència contra les dones, però a la pràctica, han passat dos anys i el concepte de violència de gènere continua intacte. Malgrat el consens aconseguit entorn aquest Pacte d’Estat, la inacció dels governs va fer que quasi no es posés en marxa.
Les violències masclistes, i especialment les violències sexuals, s’han situat al centre de les notícies, les xarxes socials i, fins i tot, de les festes majors dels nostres pobles i ciutats. Aquestes violències contra les dones, tradicionalment invisibilitzades, han sigut exposades públicament per les seves supervivents per denunciar un sistema patriarcal que ens oprimeix, ens silencia i ens mata.
Les violències contra les dones persisteixen any rere any, en una societat patriarcal que es resisteix a perdre un statu quo que situa les dones en una posició de desigualtat. Tot i això, les dones hem trencat el silenci i no farem ni un pas enrere. Diuen que una societat té els nivells de violència que pot tolerar, i nosaltres hem dit prou. Ens hem alçat amb el crit “jo sí que et crec” perquè no hi ha altra resposta possible enfront d’aquest greu atac contra els drets humans.
Per això hem treballat des de molts espais diferents: des dels moviments feministes, les associacions, les comissions de festes, les administracions públiques, i això també s’ha traslladat als carrers. Hem fet evident que una societat on les dones són agredides sexualment no garanteix els seus drets de ciutadania.
Encara avui es fa imprescindible seguir treballant conjuntament i coordinadament amb la implicació de totes les administracions, governs, partits democràtics i agents socials per a l’erradicació de totes les violències masclistes i la reparació de totes les supervivents.
Davant les violències masclistes: tolerància zero social i polítiques feministes transversals! Perquè sense drets no hi ha igualtat. Perquè sense igualtat no hi ha llibertat. Ni un pas enrere en els drets de les dones! Fets, no només paraules!
Des de la Regidoria d’Igualtat, no es vol acabar aquest manifest sense reconèixer la força, el coratge i la valentia de les dones, de les supervivents i de les que han estat assassinades, de les que han trencat el silenci i de les que lluiten dia a dia per fer-ho. Germanes, no esteu soles!
Elena Colet
Regidora de Cultura i Igualtat
